PsicoJove

LLÀGRIMES DE FOC

Silenci d’uns llavis que callen i resten muts, tràngol i sofrir d’un cor esquinçat, coïssor de llàgrimes als ulls, foc de llum a les parpelles.
Llàgrimes de foc.
Res pot expressar-ho, l’ànima aquí resta esmorteïda, abatuda en el defallir més pur.
Res ni cap cosa, rarament les paraules auxilien amb encert.
Tant sols el decurs d’una llàgrima, el camí descrit per una gota a les galtes.
L’absència de mots sembla clamar a l’oïda.
El blanc paper amenaça en cremar enfront d’una mirada encesa.
Frases captives en el sí d’una ment ofuscada.
El temps avança amb torturada lentitud, i tots els viaranys es mostren escabrosos i erms en la bifurcació de l’ara.
L’estiu agonitza i amb ell moren també els dies daurats d’oblit, d’oblit d’ires profundes i oblit de les metzines que a la sang flueixen, corroint constantment el dia a dia i enterbolint les expectatives de tot futur possible.
Pocs jorns resten per la presa del foc en els arbres, per el retorn de la tardor als boscos i als paratges.
Prest combatran els camps les glaçades i la neu regalarà tonalitats de plata.
Aviat el fum eixirà de nou dins profunditats de sutge en les xemeneies, i en les llargues nits s’entreveuran petits llums rere les cortines, com espills de lluna.
Tanmateix, algun jorn portarà de nou les orenetes i després de l’aleteig d’encuriosides papallones, dels ulls s’extingirà la flama de les llàgrimes en veure’s reposar dins velles marees salades i apreciar la calma d’una constància mantinguda.

Josep Mª Boix-Frias
16 anys
Falgons