PSICOJOVE

La comunicació és un fenomen inherent a la relació grupal dels éssers vius a través de la qual aquests obtenen informació sobre el seu entorn i dels altres i són capaços de compartir-la amb els altres. Així, la comunicació és important per la informació que s’extreu del medi que l’envolta. Quan naixem no utilitzem les paraules perquè no hem tingut temps d’aprendre el llenguatge verbal, per la qual cosa utilitzem el llenguatge no-verbal: el contacte físic, la proximitat o distància, el plor, el riure, els gestos…. Ara bé, conforme ens anem fent grans, aprenem i usem el llenguatge verbal que acabarà predominant en les nostres comunicacions.

Així, la comunicació es podria definir com:

1. Tot procés en el qual la conducta d’un ésser humà actua com estímul de la conducta d’un altre ésser humà. Pot ser verbal, o no verbal, interindividual o intergrupal (Riviere)
2. Procés de transmissió d’informació d’un emissor (A) a un receptor (B) a través d’un mig (C). En la transmissió i la recepció d’aquesta informació s’utilitza un codi específic que ha de ser codificat, per l’emissor i descodificat pel receptor.

La comunicació no verbal ha rebut menor atenció i estudi científic que la verbal, ja que consisteix en un mitjà  de transmissió d’informació menys estructurada i de més dificil interpretació. Tot i així,  investigacions científiques han estimat que en els actes comunicatius entre un 60% i un 70% del que comuniquem ho fem mitjançant el llenguatge no verbal; és a dir, gestos, aparença, postura, mirada i expressió. 

Dins dels diversos tipus de comunicació no verbal, i a pesar del seu potencial, la comunicació tàctil és la que menys es prodiga. L’estimulació tàctil és una necessitat bàsica, tan important per al desenvolupament com els aliments, la roba i la protecció de la intempèrie. El contacte físic és la forma de comunicació més íntima i intensa dels éssers humans. Són actes que poden estar carregats d’agressivitat, com el dit acusador que clavem en el pit del contrari o el cop en el rostre. Però també transmeten tendresa: l’abraçada que fa callar el plor d’un nen, la mà que col•loquem en el muscle de l’adolescent desassossegat…Així,  el tacte és relaciona amb la intimitat i la privacitat, per la qual cosa el tacte comporta entrar en el domini de l’altre, fet que pot crear un cert rebuig o malestar a raó de:

1. "tocar-se" està subjecte a tabús, prejudicis i normes, que entorpeixen que la carícia sigui un hàbit més en la nostra manera d’expressió quotidià. S’ha interioritzat que tocar-nos l’un a l’altre forma part de la comunicació eròtica i que qualsevol ús distint del sexual o extremadament afectiu podria ser mal entès.  La por que es malinterpreti el gest tàctil condueix a no usar-lo i així, a poc a poc, es va descartant aquest tipus de comunicació del nostre repertori de conductes.

2. Hi ha una sèrie de normes socials que marquen tant l’espai de proximitat que han de mantenir les persones com els "tocaments" considerats correctes. Tot dependrà de la zona i manera que es toca i del parentiu o confiança de les persones a les quals es toca. El pitjor és que estableixen penalitzacions d’índole moral per a qui sobrepassa aquests límits i el judici de valor amb el qual s’etiqueta al transgressor pot ser, si més no, insidiós:  "és un pop, aquest és passa tot el dia tocant".

Hall va constatar que la distància social entre la gent, està generalment correlacionada amb la distància física i descrivia quatre diferents tipus de distància. Aquestes distàncies serien subcategoríes de l’espai personal o informal, el qual és l’espai al voltant del cos. Aquest espai varia en funció de les cultures, ja que cada cultura estructura el seu espai físic; així, la percepció de ser envaït variarà.
Els quatre tipus de distància són:

1. Distància íntima: és la distància que es dóna entre 15 i 45 centímetres . És la més guardada per cada persona, ja que per estar en aquesta proximitat, les persones han de tenir molta confiança i en alguns casos estaran emocionalment units, doncs la comunicació es realitzarà a través de la mirada, el tacte i el so. És la zona dels amics, parelles, família etc. Dintre d’aquesta zona es troba la zona inferior a uns 15 centímetres del cos, anomenada zona íntima privada.
2. Distància personal: es dóna entre 46 i 120 centímetres . Aquesta distància es donen en l’oficina, reunions, assemblees, festes, converses amistoses o de treball. Si estirem el braç, podrem arribar a tocar la persona amb la qual estem mantenint la conversa.
3. Distància social: es dóna entre 120 i 360 centímetres. És la distància que ens separa dels estranys. S’utilitza amb les persones amb qui no tenim cap relació amistosa, la gent que no es coneix bé. Per exemple: la dependenta d’un comerç, el paleta, els proveïdors, els nous empleats, etc.
4. Distància pública: es dóna a més de 360 centímetres  i no té límit. És la distància idònia per a dirigir-se a un grup de persones. El to de veu és alt i aquesta distància és la qual s’utilitza en les conferències, col•loquis o xerrades.

És a dir, en relació al contacte tàctil, ens movem no des d’aquesta necessitat comunicativa sinó des de pautes imposades que assumim com altres tantes convencions socials. No és dolent mantenir una distància amb aquells a qui no es coneix, el problem estriba en projectar aquesta reserva cap a les persones conegudes. Sabem que hem de guardar certes formes però alhora sabem assumir que tocar als altres és una mostra de la nostra capacitat d’estimar i mostrar estima, proximitat i compressió a qui ens envolten.

El preu d’abraçar és el risc que la nostra abraçada sigui rebutjada o malament interpretada.

Tocar i ser tocats és necessari per a la salut física i emocional, i esdevé imprescindible per a assentar l’autoestima perquè no només desitgem saber que som benvolguts, també necessitem sentir-lo, perquè aquest estímul sobre la nostra pell significa la ratificació de les paraules, els petons, les mirades….

En resum*,

1. No deixem que els prejudicis ens vencin; si el respecte i el sentit de la mesura acompanyen a la carícia o abraçada, difícilment el destinatari se sentirà agredit o confús. En cas que així fora, deixem que ens ho faci saber, i expliquem-li la nostra conducta.

2. Si no entén el nostre argument, desistim. Simplement, ens hem equivocat. No passa gens, el món segueix girant.

3. L’estimulació tàctil pot activar les endorfines, aquestes hormones naturals de l’organisme que controlen el dolor i estan relacionades amb la sensació de benestar.

4. Sapiguem que un gest diu més que moltes paraules, per aquest motiu utilitzar el tacte pugui contribuir a fer més fiable, efectiva i entranyable la nostra comunicació.

5. La millor manera d’expressar afecte, solidaritat, proximitat, afecte, és tocant a l’altre, fent-li saber que el nostre cos sent el mateix que comuniquem amb paraules o gestos.

6. No oblidem que tocar i ser tocats és una necessitat fisiològica (qualsevol que sigui la nostra edat) i emocional.

7. La nostra autoestima passa pel coneixement del nostre cos i aquest necessita "saber-se" des del sentit del tacte. Acostar-se a un mateix a través de la pell és donar-se una entitat corpòria amb la qual poder acostar-nos a l’altre.

* aquest últim apartat està extret de la pàgina electrònica http://revista.consumer.es/web/ca/20020701/interiormente/